Això era i no era melodia valenciana

Corren bons temps per al folk el·laborat. Per a aquell que acura els detalls melodiosos, els literaris, els gràfics, els d'un directe amable i els d'un estil treballat. Cordes, vents, una percussió molt variada i veus igualment singulars enriqueixen les cançons dels grups Sancristóbal i Litoral. De valencianes maneres i de valenciana creativitat, és qüestió de remetre's als dos resultats.

El passat divendres a la nit, el Teatre Micalet va acollir un doble concert a poqueta llum. La qual cosa no significa "descafeïnat", sinó tot el contrari. Aquest escenari va fer lluir una veu masculina de Sancristóbal, extremadament contundent per cert, melodies altament afinades, i lletres tan iròniques com sensibles. Un acústic de rises i camisa de quadres, on de vegades es colava un banjo, un xilòfon o el pizzigato de les cordes.

La segona part, protagonitzada per Litoral, va omplir l'escena de dalt a baix i d'esquerra a dreta. Es va tractar de tota una desfilada de músics, d'instruments no tan típics que assaonaren cada història cantada. Va sonar medieval, va semblar el que era: un espectacle embastat gràcies a un cantant amb ànima de contacontes. Van haver cares, veus altes, veus baixes, veus tan tendres com la de la component francesa, llums rogenques i molta complicitat.

L'espectacle d'ambdues formacions musicals van fer merèixer el teatre. Cadascuna a la seua acústica manera. El públic a El Micalet va poder estar molt aprop, va poder examinar cada detall, cada intercanvi i cada instrument. Corren bons temps per al Mediterrani, la melodia ben construïda i la història perfectament narrada.